Agafes una drecera, un lloc on anar, no duus cap maleta, no duus res al cap. Mires al voltant i t'envolta el que sempre has enyorat. Et sents satisfeta però encara et volta alguna cosa al cap. Segueixes caminant sense saber ben bé cap a on anar. Però no desesperis, els llocs més fantàstics es descobreixen en els camins més desconeguts. On comença la vida, comença el camí. Tens moltes dreceres però mai serà la primera la que et farà viure els millors instants. Et pensaràs que es definitiu però seguiràs buscant i seguiràs volent que la vida et retorni tot el que has donat. Però això no és un miracle. Conscient d'aquesta afirmació m'allibero i m'agafo al valor, a la importància de viure aquest moment com si fos irrepetible, com si fos l'últim. Ja sé que en vindràn millors, ja sé que em tornaré equivcar. Ja sé que fallaré i que em fallaràn. Parlar del futur només et fa perdre el moment del present en el que ho fas. El passat ja no existeix i el futur és una incògnita. La única cosa que tenim és el fugaç present que se'ns escapa per que no ho valorem. I avui seré atrevida, i m'atreveixo a dir que malgrat totes les adversitats tinc el valor més apreciat: la vida que m'he guanyat i que segueixo escribint.
