persones gràcies a les quals puc dir que un dia vaig aprendre a desconfiar de la confiança, i a confiar en desconfiar. De la mateixa manera que vaig entendre que estimar allò estimat, és aprendre a estimar. Que oblidant el record només recordes allò que no pots oblidar. Que somiant el passat avui recordo que somiava el que ja tinc al meu costat. Però que burra que sóc al dir que oblidar el record és recordar l'oblid quan d'oblidar ja no puc ni vull allò que m'ha fet gran en el camí. A aquells que per situar-me a aquí han volgut compartir i estimar amb mi. Aquells que, pot ser no hi seràn per sempre, el sempre és una paraula massa complexa i relativa. Però si aquells que restaràn en mi, per ensenyar-me el que desconeixia: jo.
No tot es redueix en una persona, conèixer i entendre als qui t'obren la porta al seu món et fa crèixer, madurar, estimar, aprendre i respectar. T'aportaràn coses essencials o coses superficials, viuràs les relacions humanes amb més o menys intensitat però de totes alguna cosa n'aprendràs. La última cosa que he après, o que m'han ensenyat, és a no quedar-me sense conèixer a aquell que per alguna absurda raó superficial, odies, ja que facilment pot ser que porti una de les claus de la teva felicitat. Vaig aprendre a somriure, i ara no puc deixar de fer-ho a aquells que m'ho van ensenyar, en són pocs, però són bons.
