viernes, 28 de noviembre de 2014

Carta a un company i amic que no parlava

Estimat Cucu,

Avui fa just un any que vas marxar, i vas decidir fer-ho als meus bracos. Vas ser el meu petit compay, el meu petit tresor que sense parlar em vas fer molt de costat. Encara recordo com em venies a veure amb la pilota quan jo estudiava a la meva habitació suplicant-me que jugués. Jo et duia al menjador però de seguida et tornava a tenir allà, insistent. I encara recordo com feies guàrdia davant la nevera perque ningú passés per allà sense pagar peatge. O fins i tot quan venies corrents desde qualsevol racó del pis quan senties la bossa de les madalenes. I recordes tu, com t'amagaves sota al llit quan arribava l'hora de dormir? Se'm dibuixa un somriure només pensar-hi, erats tant llest que t'havia de perseguir per entrar a la gàbia a les nits. I si, també recordo quan em despertaves ben aviat rascant la porta de la gàbia suplicant sortir. Calia fer-ho també els diumenges? Vas ser un animaló molt graciós i amb molt caràcter. Encara recordo com t'enfadaves després de llargues sessions de fotografies o de petons meus. I quan et colaves dins del llit suplicant que el Martí i jo ens despertessim. I molt insistent que erats, gairebé no t'havia portat fora de l'habitació que ja hi tornaves. I mai oblidaré aquell moment en el que vas deixar de ser Cuca per ser un bon "macho". Que amagat t'ho tenies punyetero. I tampoc oblidaré lo ràpid que et tornaves a embrutar després d'haver-te netejat. I si, ja sé que no t'ho feia bé, que després t'havies de netejar tu sol al raconet de sota la televisió. Tinc tantes anecdòtes de tu i amb tu, que aquesta va ser l'explicació de tantes llàgrimes pel teu adéu. Desde aquell dia de 2008 que et vaig traslladar amb la Igualadina a Esparreguera fins el 28 de novembre de 2013 ens vas omplir de vida, em vas ensenyar que no cal parlar ni ser persona per estimar i ser estimat. I encara que quan recordo el teu últim dia se'm fa difícil no plorar, també se'm fa dificil no somriure quan penso amb tot el temps que vam passar junts.

Per molts només vas ser un animal, per mi vas ser el meu company.
Mai t'oblidaré, gràcies.

T'estimo Cucu!


Tiere sind die besten Freunde.


viernes, 27 de junio de 2014

La vida que se'n va

Hi ha persones que no han pensat mai en volar, ni s'han imaginat en viure una vida millor. Hi ha persones que de la comoditat en fan una forma de vida sense adonar-se que allò important es va perdent pel camí, per entestar-se a acomodar-se en el problema i no en sortir-hi reforça't, per no fer-se autocrítica i pensar que aquella és la millor de les vides que podria tenir. L'existència està feta per evolucionar, per construïr il·lusions i per cuidar dels teus, per lluitar per els teus somnis i els teus objectius. Però per això últim, has de tenir objectius i somnis, metes per aconseguir. Qui no lluita, qui no vol posar-se a prova per caure i recaure i ser més fort, no viu. 
Les persones tenen un motor que els fa tirar endavant, que fa que no es conformin en ser simples essers, que els fa provar nous projectes, aquest motor se'n diu motivació, motivació i il·lusió per fer noves coses, per cuidar a qui els envolta i per lluitar per a que sempre estiguin allà.
Sabeu, l'existència també va lligada als sentiments i un del més important és el sentiment de pertanyença, pots viure molts anys en algún lloc però que no t'hi lligui gairebé res important, no perque no hagis passat bons moments si no perque pesen més els mals records. Que t'agradi un lloc moltes vegades va relacionat amb l'experiència que hi has tingut, potser que et sentis d'un lloc i coneixe'l només de fa 5 anys enrere. Però no, realment no et sents lligat a aquell lloc concret. El sentiment de pertanyença te'l defineixen les persones que et marquen, que t'estimen i que volen el millor per tu i que tu vols el mateix per ells. Potser aquell lloc, el qual hi has viscut desde que eres petita i que ara només el vols veure de passada, t'hi lliguen algunes persones molt importants però tot i així segueix pesant els records que en un passat no et deixaven tirar endavant i que a dia d'avui encara et fan plorar.
Els sentiments són tant complexos que moltes vegades en pots sentir dos d'oposats al mateix temps i amb la mateixa intensitat i és quan entres en un caos profund, és en el moment que no entens ni el perquè ni el com de tot plegat. La vida, la vida, no sé com dir-ho però no hi ha vida si no hi han petites lluites diàries, si tu no lluites pels teus objectius, si tu no tens metes a assolir. La vida es perd quan mires cap a un altre cantó, quan no et qüestiones a tu mateix, la vida es perd i amb ella les persones que estaven allà.



viernes, 11 de abril de 2014

Seguim Caminant :)

A vegades les circumstàncies et fan estar lluny del teu lloc a la vida, però només et fan estar lluny fisicament, la ment i el cor actuen de manera racional i amb concordància de tal manera que recorden per igual i cada  vegada amb més intensitat el dia en que el sentit de la teva vida es va topar per primer cop amb la teva persona, aquell dia, en el qual, sense saber-ho, tot comença anar bé, quan comences a entendre que aprendre a compartir i a estimar és cosa de dues persones que aconsegueixen establir una relació basada en l'amistat, la confiança, el recolzament i l'amor. Aquell dia que aprens que la vida no era com sempre l'havies vist, si no que podia ser millor si trobaves amb qui compartir-la, si trobaves aquella persona amb la qual fer front a totes les adversitats, la mateixa que pots comptar per somriure i a l'hora per plorar, la persona adequada que et fa estar bé amb tu mateixa, que et dona forces, la mateixa que t'agrada cuidar i mimar i que fa que aquest fet et provoqui  la teva felicitat.

Avui fa cinc anys que no sé expressar en paraules tot el que el meu cor batega i el meu cos sent cada dia amb més intensitat.

Gràcies per seguir caminant al meu costat!

T'estimo!