La Princesa del s.XXI

Explica la vella i bella llegenda que un tal Jordi, el cavaller muntat dalt d'un cavall amb una espasa a la mà, va salvar la princesa d'un drac amb foc als ullals. Sant Jordi va agafar una rosa que va florir de la sang del drac i li va obsequiar a la bonica princesa.
El 23 d'abril és una de les festes més boniques que tenim a Catalunya però cal que l'explotem tant?
Jo no demano rams de roses amb figures de dracs i sants jordis, jo no demano que em vingui un cavaller i es jugui la vida per a mi. La princesa del s.XXI demana que darrere aquella rosa hi hagin uns ulls enamorats. No cal que siguin d'amor passional, ni d'amor per tota la vida. L'amor és un sentiment complex: "L'amor és un gran afecte cap a altres persones, objectes o éssers. Segons la intensitat i l'objectiu del sentiment" (amor d'amics o amistat, amor filial, maternal o qualsevol que es dóna entre membres de la mateixa familia, amor cap a les coses, llocs, animals...amor cap a una idea, amor de parella). Tot i que quan parlem d'amor el primer que ens ve al cap és el de parella, ja que és el sentiment que es viu amb més intensitat, tots són igual d'importants ja que t'aporten coses força diferents. I en aqui està la grandesa de sentir amor pels demés. I en aqui està la grandesa de poder regalar una rosa a la parella, a l'amiga, a una mare, una cosina, a un animalet. O, per tradició, regalar un llibre a la parella, a l'amic, al germà...
Però sincerament, sant Jordi està molt bé, però no deixa de ser un dia assenyalat d'un noi que va salvar a una noia de la burgesia. I perquè no em poden salvar a mi un vint-i-cinc de juliol? o un dos de setembre? Estimar cada dia a aquells que sents algun tipus d'amor, mimar-los, escoltar-los i fer-los sentir acompanyats és una gran mostra d'amor que molt poques vegades tenim en compte i són les mostres que l'ésser humà més necessita i sovint, menys rep. I ja que estem de confessions, la rosa està molt bé per la tradició i perque moltes noies se senten boniques amb una rosa a la mà, però jo prefereixo que em regalin una bona lectura o millor encara, un simple petó sincer, una abraçada, una simple mirada de complicitat, una conversa que et faci somriure. A vegades ens equivoquem en pensar que les coses materials sense cap sentit són el més important però al cap i a la fi el que ens fa persones estimades és l'efecte que reps i et retornen les persones que estimes i has mimat.

Per Sant Jordi una rosa a cada flor del vostre jardí, i la resta dels dies a regar-les per a que no morin!

Viure dormint *

A vegades les paraules no són l'expressió de l'ànima ni el reflex del patiment, no són ni la tercera part d'un físic ple de complexes, un cos que viu sota la pressió i la foscor d'una nit sense estrelles i sense fanals. A vegades tancar els ulls no és simbol de no veure-hi res, és el que se'n diu, somiar, evadir-te de tots els mals que t'envolten, d'ofegar les teves pors imaginant el teu desig i fugint del teu present. I és així quan un veu més fosc en quan més oberts té els ulls, quan observa el seu entorn i veu la manca de tantes coses fonamentals per la que tothom necessita recolzar-s'hi, quan un veu que més enllà dels seus peus no hi ha res més que un terra inestable, d'un futur i un present incert, de molta por, i molta frustració. I és així quan necessites escapar, oblidar-ho tot durant un temps, de ser per fi capaç d'aconseguir tot allò que t'ha mancat, de ser i sentir-te capaç i valorat, de crèixer com a persona, obrir nous camins cap a una llibertat i una plenitud personal. Ganes de desconectar, i d'estar amb tu!

Març de 2011

Somnis de lluna

Avui sé que el cel és ple d'estrelles que s'emmirallen en una mar en calma. Aquella en la que un dia bufava el vent de ponent arrassant amb tota l'arena d'aquella platja. I la lluna em somriu, m'explica a les nits en vetlla que avui ha somiat amb el paradís, aquell paradís que l'Alquimista va cercar al final del seu camí. El que per fi va entendre que la fortuna no és tenir una caixa amagada sota les pedres del pati de casa, que no cal recorrer deserts plens de miratges ni camins plens de roques. El mateix que va aprendre a valorar el que és realment important. I no cal fer un gran viatge, només cal estirar la mà per saber qui te l'agafa. Per saber a qui mereix ser enlluernat amb el millor dels teus somriures.