Pagant sant Pere canta, i els altres moren de gana.

Avui, just quan anava amb autobús cap a la Universitat, m'he posat la ràdio, com de costum, i el primer que he escoltat és una de les conseqüències més vergonyoses de la retallada d'en Super Mas. L'apretada de cinturó que han de fer alguns hospitals com el de Sant Pau que es veu obligat a prendre possibles mesures com reducció de visites de control que fan a persones ja operades, o intervingudes, a l'hospital, i la reducció de 35 places (llits), pel que suposarà el tancament d'una planta sencera de l'hospital, a més de tancar alguns quiròfens per fer front al 10% de retallada en sanitat que ens ha aportat a fer dues passes quilomètriques cap enrere. Una autèntica vergonya. Amb la Salut no s'hi juga. Dues hores d'espera ja eren masses, quantes hores haurem d'esperar ara per consulta? Quants metges sobreexplotats hi hauràn ara incapaços d'atendre bé els usuaris?
I la mateixa història en la reducció dels pressupostos destinats en educació. Hi han escoles que han de fer classes en barracons i seguiràn allà per manca de recursos, d'altres que no podran ni pagar la llum, i d'altres que precisen de mestres que no tindràn. Parlem de Seguretat també? d'acord. En plena crisi on els robatoris augmenten, les places de mossos disminueixen. Retallades i retallades.
Mentres tant què? Eliminen l'impost de successions i els rics Catalans, que és el sector de població que representa Mas, cada dia són més rics i els pobres cada dia més pobres. Si, abans d'aquest govern ja teniem una Sanitat agafada per pinces però semblava que anés progressant, i el govern feia esforços perque fos així o que almenys es quedes en el nivell que estava. Doncs bé, en una sanitat on ens falta molt per recòrrer, ens veiem obligats a retrocedir, i a fer-la cada dia menys accessible per la gent i més accessible pels rics. Igual en educació. On està l'Estat del Benestar quan més es necessita? O és que allò que en diem Benestar canvia segons d'on bufi el vent? No, senyors, no, agafem el diccionari i apliquem-nos al "cuento". Els serveis bàsics no es toquen! Si no es poden millorar ara, ho millorarem quan sortim de la crisi, però de cap manera toca espatllar-ho.
I per quina estranya raó es retalla en primer lloc les necessitats bàsiques i no el sou vitalici de milers d'euros dels politics. Per què no prenem el camí que abandera tants debats polítics cap a la igualtat i la protecció social. Doncs bé, en aquesta situació i en un context de plena crisi, d'una bona bossa d'aturats considerable, i plegat de mileuristes, (i sort els que arriben a cobrar-ne mil) mica en mica ens quedem sense sanitat facilment accessible i eficient, i sense educació amb bones condicions pels nostres fills, aquella educació que és el pilar de tota societat.
Doncs això és el que tenim, si ens pensavem que parlar de classes socials era un concepte arcaic, oblidem-nos, aquest és el tema que està de moda, aquesta és la realitat que van votar tants Catalans, alguns enganyats, submergits en aquesta societat d'ignorants.
I ara només ens queda esperar no posar-nos malalts per no entrar a la Odissea de rebre una sanitat digne.

Tsunami mundial.

Japó està en alarma d'una catastrofe nuclear, després de patir un gran Tsunami que ha arrassat amb 10 pobles i milers de persones. Gaddafi, segueix fent de les seves a l'ombra. El frau fiscal augmenta, la pobresa i explotació del 3r món puja, els governs i grans multinacionals ens enganyen, i en Mas va retallant l'estat del Benestar en favor dels més rics. I mentres hi ha aquest panorama encara hi ha gent que no sap qui és en Gaddafi, encara hi ha gent que veu Japó massa lluny per alarmar-se, i encara hi ha gent que malgrat les retallades, no els interessa la politica perque aquest és un tema molt avorrit. I mentres tant tots consumim de Nestle, comprem roba Nike o Made in China i anem a la cantonada amb cotxe. I que fan en els països subdesenvolupats enfront això? res, no hi tenen temps de fer res, ocupen massa temps a fabricar pels països rics i massa temps anant a buscar aigua a 30 km de casa. Però quan tenen 5 minuts lliures no poden enterar-se'n del que els fan ja que a través de les pedres no poden veure el TN ni escoltar la ràdio. I això ens va de perles per seguir fent d'ells maniquis dels països rics.

El tercer món és un tema pendent però ara toca parlar de Japó, aquell país tant llunyà que molts no saben ni situar, i fins on arriba la nostra ignorància?, al món hi som tots i el que passi al Japó és problema nostre, que morin poblacions enteres és alarmant aquí i a la "Xina Popular". Que els materials de l'interior de la terra es desplacin i provoquin un terratrèmol de magnitud 8'9, crec que és un problema de tots, que això provoqui un Tsunami provoqui tal catastrofe i canvi la vida d'un país en una tarda, és cosa absolutament de tots. I bé, per "colmo" aquest Tsunami afecta als reactors de Fukushima i posant en alerta de la radioactivitat, als ciutadans en arees pròximes a la central. Per si fos poc, el temps meteorologic no acompanya, i ahir van tornar a patir un nou terratrèmol de magnitud 6'2 en escala de richter (bastant més inferior). La situació dels reactors a empitjorat i ara es lluita per evitar la gran catastrofe, en que alguns anomenen l'Apocalipsis. 180 persones treballen dins la central en aquest moment per evitar el que ningú voldria veure, exposats a una radiació alta.

I s'acaba d'anunciar la preocupació per l'estat de les piscines de combustible nuclear gastat, a la espera així, com diu, Günther Oettinger, d'una nova catastrofe. Cada hora que passa l'infern és més gran.

Enfront tot això, les autoritats internacionals es qüestionen la seguretat de les seves centrals nuclears.

En tot això només em falta dir un parell o tres de coses: la primera i la més important em porta a qüestionar-me la informació que ens arriba d'aquest fet, està clar que la situació és alarmant però fins a quin punt, només ho saben els que es troben dins la central a hores d'ara. Naoto Kan sembla que no ens vulgui donar una informació del tot transparent, i el que encara em sembla més sorprenent que ens arribi més informació a nosaltres que als pròpis Japonesos de la seva situació, del seu estat d'alarma.

En segon lloc m'agradaria qüestionar l'energia nuclear, si bé és cert que desde principis d'aquesta energia fins ara els accidents han estat puntuals, i la seguretat d'aquestes a augmentat potencialment també és cert que aquestes catastrofes han estat d'una magnitud catastròfica important i que és un material que l'home no pot controlar en la seva plenitud, per tant estem davant d'una "arma de destrucció massiva", entre cometes, feta per l'home però dificil de controlar per aquest en situacions extremes. Així doncs, si que és veritat que Txernobil va ser una de les catastrofes nuclears més importants, però no és comparable amb Fukushima, les diferències són abismals, la primera va ser causa d'un error humà i les mesures de seguretat no eren les que són ara. En contra, Japó contava amb una central molt ben dotada de seguretat i a prova de terratrèmols, però amics meus una vegada més la terra ens ha guanyat la partida i per fer més visible el seu poder ens ha atacat amb una arma que vam autoconstruir. I és així, amb aquesta radioactivitat podem saber el que pateix la terra i l'aigua a mesura que utilitzem els seus recursos, els esgotem, i ofeguem aquest planeta.

Estem en una situació alarmant, així que no pot deixar indiferent a ningú, i que passa? si aquesta gent que veuen massa lluny Japó els diguessin que tenen una central al costat de casa i que demà es produiria un Tsunami, llavors si que ens posariem en alerta?

Gent, estem davant un fet que arrassa amb persones, amb vides, i que a la pot perjudicar encara a moltes més vides, perjudicar a la salut del planeta i a una societat sencera. Alarmem-nos, és problema de tots.

Una mirada a la Jubilació

Si la cobertura social ens ha de garantir una vellesa amb bones condicions a què juguem? Fa temps que em pregunto sobre que passarà quan la generació del baby boom prengui l'status de jubilats, què passarà quan d'aqui uns anys hi hagi més jubilats que gent activa, com segons ens indiquen els index de natalitat, cada vegada més baixos i cada vegada més insostenible en un model de benestar com el d'Espanya. Els diners s'acaben. Potser ens hauriem de replantejar el nostre sistema de pensions, si bé, en certa manera és injust que una persona la qual ha contribuit més de la meitat de la seva vida se li recompensi amb un salari de subsistència sota mínims. Però és el que hi ha, i la situació anirà empitjorant en els anys mentre el nombre de pensionistes augmenti i el nombre de treballadors baixi. No és sostenible en una societat com aquesta, o no serà sostenible a mesura que creixi la immigració i els llocs de treball quedin estancats.
Potser ha arribat el moment de posar-nos seriosos davant la problematica del sistema de pensions no basat en la compensació econòmica equitativa si no en la compensació econòmica depenent de la taxa de natalitat, llocs de treball o immigració del moment, un model que fins ara estava bé, i donava resultats. I és igual, en certa manera, si ens jubilem al 65 o als 67, el problema de rerefons no és treballar més o menys anys, el principal problema és el gran volum de població envellida en front d'un col·lectiu menor de gent activa, i si, ens poden salvar la immigració però s'ha de generar treball i més treball, i aquest país, d'això, en sap ben poc. Per tant és hora de fer un gir de 360º i aplicar un nou model que ens asseguri una vellesa en condicions, potser no cal agafar al 100% el model d'EUA de pensions d'estalvi per un futur, de fons de pensions privats, ja que això només ens aportaria més pobresa i no ens reportaria cap mena de garantia. Potser hauriem de ser innovadors, creatius, i mirar més enllà, mirar el nostre futur com una cosa que està en perill. I si, la transició del canvi pot ser dura i algo costosa, però s'ha de fer i s'ha de saber gestionar i trobar la mesura menys perjudicial i més beneficiosa a llarg temps.
No ho podem allargar més, no podem anar ofegats a últim moment, al últim segon, quan la situació sigui insostenible perque el canvi serà inmensament costos i inmensament perjudicial. Encara hi som a temps.

Benestar social o Capitalisme?

Tinc una imatge confosa d'aquest estat del benestar que ens van retallant. Després d'una classe de Gestió Pública on la professora ens ha dit que el nostre estat del benestar és insostenible, que és un estat que es basa fonamentalment en explotar els altres països, i que la privatització és la solució, m'ha donat per reflexionar fins a quin punt arriba la imbecilitat humana. Si que és cert, i això ho coneixem tots encara que ens volguem tapar els ulls, que els països rics s'enriqueixen a base d'explotar els pobres, però no només estats, si no grans empreses privades. D'acord, privatitze-m'ho tot, però a quin preu? al preu d'explotar el doble, fins i tot el triple, als països del 3r món? al preu de separar més la distància entre clases en països rics, enriquint el més ric, i empobrint al més pobre? fer que sanitat i educació només estigui a l'abast d'uns quants? és això el que volem? I bé, molta gent s'omple la boca parlant de la insostenibilitat d'aquest sistema del benestar, bé, el benestar deixa de funcionar en quan els ciutadans els demanem de més. És a dir, l'egocentrisme i l'imbecilitat humana ens obliga a medir el nostre benestar en funció de quants mòbils o portàtils poseim, en quants cotxes o televisors, o xalets o en quanta bolleria industrial consumim, això és l'estat del benestar del privilegi, de l'abús del sistema o més ben dit, de la imbecilitat humana o capitalisme. I que passaria si en comptes d'abusar tant dels dos sistemes (capitalista i benestar) ens ocupessim de la consciència col·lectiva. I amb això no dic viure en la pobresa, simplement posseir el que necessitem, per exemple tenir un mòbil i no 5 i canviar-lo quan faci falta i no cada mig any, o tenir un ordinador per casa, si m'apures dos, i no 50. Potser si no abusessim del capitalisme, podriem pensar més en els països del 3r món, en disminuir la distància entre classes i arribar a un estat de benestar òptim per tots, inclós els països menys desenvolupats. És dificil aconseguir això ja que se'ns ha educat per consumir i per obtenir un nivell de benestar material individual i egocèntric, per tant, la base d'aquest desastre un cop més no és la insostenibilitat de l'estat del benestar si no la humanitat, l'abús, i l'educació.

Per últim dues coses que voldria apuntar, en primer lloc no podem posar al mateix sac els països d'europa i EEUU, la cobertura social no és ni de bon tros la mateixa, si parlem de benestar, EUA estaria en un llindar molt baix. Si, és un dels grans països capitalistes del món i més rics, però a quin preu? al de deixar al carrer i sense cobertura social a més de la meitat de la població i alimentar als més rics.

I per últim apuntar o posar sobre la taula la reflexió d'aquest model, la reflexió de l'educació social, i pensar que és el que volem i sobretot pensar si ja ha arribat el moment de donar un gir històric en aquest cercle viciós dels poderosos. De donar un cop d'efecte, posar de banda per un moment el poder monetàri, de posar èmfasi a les persones i no deixar-nos portar per aquest sistema consumista que ens consumeix a poc a poc.

Viure dormin

A vegades les paraules no són l'expressió de l'ànima ni el reflex del patiment, no són ni la tercera part d'un físic ple de complexes, un cos que viu sota la pressió i la foscor d'una nit sense estrelles i sense fanals. A vegades tancar els ulls no és simbol de no veure-hi res, és el que se'n diu, somiar, evadir-te de tots els mals que t'envolten, d'ofegar les teves pors imaginant el teu desig i fugint del teu present. I és així quan un veu més fosc en quan més oberts té els ulls, quan observa el seu entorn i veu la manca de tantes coses fonamentals per la que tothom necessita recolzar-s'hi, quan un veu que més enllà dels seus peus no hi ha res més que un terra inestable, d'un futur i un present incert, de molta por, i molta frustració. I és així quan necessites escapar, oblidar-ho tot durant un temps, de ser per fi capaç d'aconseguir tot allò que t'ha mancat, de ser i sentir-te capaç i valorat, de crèixer com a persona, obrir nous camins cap a una llibertat i una plenitud personal. Ganes de desconectar, i d'estar amb tu!