Aturar-te i pensar en tots els moments viscuts, en tot allò que has construit amb les teves propies mans. Aturar-te i somriure per fi. Mirar al teu voltant i saber que tots els fantasmes del passat queden a quilometres de distància. I no, no han desaparegut ni tant sols tenen vergonya però ja no s'apoderen del teu ser, ni tant sols aconsegueixen fer-te sentir petita, desprotegida o culpable. Ja no tenen el poder de paralitzar les teves ganes de volar, de ser lliure, de sentir-te algú caminant amb pas ferm i decidit. Però aquell dolor que començava al cor i s'apoderava de tot el teu cos, de tots els teus pensaments de tots els teus moviments i inclús de les teves paraules, hi va ser, i era tant fort que no s'oblida. I no s'oblida la por que paralitza un cos sense protecció, una ànima trista que no va saber com canalitzar res del que passava al seu voltant. Però a pesar de tot allò, aquell cos va creure en l'amor, es va omplir de vida i d'experiències amb les mans tremoloses i amb la mirada cap a endavant. No et vas rendir, vas agafar les forces del teu company, del teu confident, però sobretot vas agafar tota la valentia que tenies tant amagada, aquella que ni sabies que existia dins teu. I ara, per fi, has aconseguit estimar sense complexes i has après a estimar-te, a plantar cara aquells fantasmes del passat i a cridar ben fort que ja no parles ni penses per ells, que ets lliure de disfrutar de la teva felicitat.
