Quan algú se'n va...

No podem triar el moment, ni tampoc quan de temps ho podem retenir. No ens podem preparar ni tampoc prevenir del dolor que haurem de suportar. Només ens toca esperar l'hora i el dia exactes per ser conscients de com de gran pot ser el buit que deixa algú proper quan se'n va. Algú que pren el camí de no retorn. I què passa amb els que quedem amb els peus a aquesta terra contaminada i seguim respirant aquest aire tòxic? Què passa dins nostre quan tot s'acaba, quan ha arribat el final dels seus dies, quan ha agafat el seu últim alè per prendre el vol cap al no res o cap a un lloc millor. No ho sabem expressar, no ho sabem explicar i comença a jugar la partida l'inconscient, el qual ens fa tenir present el seu cos, ens fa veure que res ha canviat, que tornaràs a tastar els seus macarrons o faràs amb ella un cafetó. Però de cop desperta del seu somni més profund la part conscient que ens fa tocar de peus a terra, que ens ensenya a conviure amb l'absència i  a mantenir viu el record que ens portarà a explicar amb un somriure tot el conviscut, aquest conscient que fa que sentim un cop fort dins el cor, on encara ella segueix respirant, segueix gaudint de la seva vida, amb les seves manies i la seva molt seva manera de ser i de pensar, amb el seu toc personal d'humor i la seva manera d'estimar. Com explicar tot el que et passa per dins quan una de les persones que han format part de la teva vida des de que formes part d'aquest món et falta. I et falta la seva manera de ser, el seu caràcter que la feia una persona única, que la feia molt seva però amb un cor immens, una persona que no entenia de modernitats, que es mirava als seus nets com si mai hagués passat el temps, com si encara fossin aquells nens innocents que ella havia de tenir cura, que patia quan els veia marxar lluny, sols o desabrigats. Aquests nets que tot i que no volien repetir l'immens plat que ella havia preparat se la miraven amb molt de carinyo, enyorant quan els anava a recollir a l'escola amb una pasta de xocolata o quan es mirava atentament el llibre de nadal que havien fet a l'escola. Enyorances que ara van acompanyades de llàgrimes per la teva eterna absència.

I no facis cas de qui només t'ha volgut per interès, de qui no sap estimar tot i que tu ho hagis fet amb tot el teu cor, sé que va fer mal la seva injustificada absència. Hi han persones tòxiques que no saben valorar el que tenen, ni tan sols quan ja ho han perdut. No et mereixies aquest despreci però qui  t'estima va voler el millor per tu fins l'últim dia, fins el teu comiat i cada una de les seves, nostres llàgrimes van caure com pedres pesants directes al cor. Gràcies per tot el teu temps. T'estimo.

" Tu ja no hi ets i floriran les roses,

maduraran els blats i el vent tal volta

desvetllarà secretes melodies;

tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre

entre el record de tu, que m'acompanyes,

i aquell esforç, que prou que coneixes,

de persistir quan res no ens és propici.

Des d'aquests mots molt tendrament et penso

mentre la tarda suaument declina.

Tots els colors proclamen vida nova

i jo la visc, i en tu se'm representa

sorprenentment vibrant i harmoniosa.

No tornaràs mai més, però perdures

en les coses i en mi de tal manera

que em costa imaginar-se absent per sempre."

-Miquel Martí i Pol - 

Elogi als meus vint-i-cinc

Aquest escrit va dedicat als meus vint-i-cinc anys, els quals ja no tornaran però que estan a punt de marcar un punt i seguit a les pàgines de la meva vida. El punt per tancar un quart de cicle i el seguit per continuar amb les ganes de seguir avançant, seguir creixent, seguir treballant per ser una persona de profit, per continuar perseguint els meus somnis i les meves ambicions.
Normalment no valorem el que tenim o el que hem aconseguit amb el pas del temps, pel contrari, ens entestem a remarcar les coses negatives, les pors i els mals actes que alguna vegada hem pogut fer. Ens entestem a depreciar-nos i a pensar que no hem arribat a cap lloc, que ens passen els anys sense pena ni glòria. Ens equivoquem. Els anys passen de la mateixa manera que un continua vivint i amb això, assolint noves experiències, aventures, noves pors i sentiments que ens toquen la fibra, que ens fan més forts o simplement ens fan canviar el nostre punt de vista. No ens mantenim en un estat d'estabilitat, ens mantenim en un canvi continu i inconscientment ens anem formant i transformant cada dia, a cada hora, minut i segon.
Avui reflexiono sobre els meus vint-i-cinc anys que deixo enrere. Anys que m'han fet forta alhora que temorosa, que m'han fet somriure i també plorar, que he conegut i desconegut a gent propera, anys en que he seguit endavant però també m'he aturat dubtosa dels meus pasos i recordant velles pors que tenia més present del que em pensava. Amb tot això tinc ganes d'explicar que avui sóc la mateixa essent una altra, ja que m'han passat els anys, els quals m'han portat a viure noves experiències, noves emocions i noves aventures, a conèixer persones diverses i començar a comprendre que la bona convivència amb un mateix és una de les coses més importants per poder viure en societat, per estar en pau amb un mateix, per tenir èxit i per saber valorar i estimar als altres. Avui em sento força orgullosa del que he estat capaç de fer i aconseguir, estic satisfeta dels pasos que he donat i molt agraïda a les persones que m'han ensenyat com poder volar. M'ha costat déu i ajuda arriba fins aquí, com bé deien els Manel, tant, que encara hi ha dies que no hem crec tot això que escric, dies en que la por, la inseguretat i la negativitat m'envaeixen lentament fins aconseguir una foscor absoluta dins meu. Però avui, estic segura que els vint-i-sis m'aportaran tot allò que jo desitgi i que m'obriran el camí cap a aconseguir el meu somni, i poder ser forta per no tornar a defallir quan em diguin que no en sóc capaç. Estic aprenen a volar i continuaré lluitant per que ningú em torni a tallar les ales. Benvinguts siguin els vint-i-sis!

" Nunca dejes que nadie te diga que no puedes hacer algo. Ni siquiera yo, ¿vale? Si tienes un sueño, tienes que protegerlo. Las personas que no son capaces de hacer algo te dirán que tú tampoco puedes. Si quieres algo ve por ello y punto. " En Busca de la Felicidad

Declaració d'intencions

A vegades tenim la sensació d'estar sols al món, d'estar morint lentament en l'agonia que marca la nostra existència, aquella que ens porta a viure cada dia com si fos un dia més en el qual esperes un miracle perque tot canvii, perque aquells monstres del passat que segueixen tant presents, se'ls endugui la riuada més gran de la història i que per fi et deixin respirar tranquila, respirar l'aire fresc d'una onada de canvi que t'introdueixi al món del "tu si que pots". Tu si que pots fer la teva vida, si que pots lluitar contra les teves pors, segurament imposades per l'entorn en que has crescut, deixar-les enrere superant-les i fent guanyar el positivisme que s'amaga en algún raconet amagat dins teu, el qual t'espera per seguir caminant al teu costat, tu si que pots fer tot allò que et proposis.

És dificil lluitar contra allò que et pesa, que et fa sentir un buit a l'estòmag i una patada al mig del pit. És dificil, sabent que tot i la distància que has pres, encara et retornen tots aquells sentiments que et fan qüestionar-te i et porten a records dolorosos. Però has pres distància i t'has envoltat de gent que val la pena, que t'aporten experiències i actituds positives i que et fan col·leccionar una sèrie de sentiments positius, els quals has d'aprendre a canalitzar, valorar i aprofitar per fer-te una persona valuosa, la persona que et costa tant trobar però que habita dins teu, aquella amb pors però valenta, que sap apostar, perdre i guanyar. Aquella persona que tant t'has imagina't però que sempre l'has vist tant llunyana, gairebé inaccessible.

I no t'has de construir a través dels altres però si que t'has d'envoltar de persones que et diguin que si que ho pots fer encara que la fita sigui gran, persones que confiin amb tu, i en definitiva, envoltar-se de persones positives i exitoses, i que puguis canalitzar la seva energia i aplicar-la conforme el teu caràcter. No es passa de ser negatiu a positiu en un dia però es tracta de saber trobar les eines i començar a treballar per a que la negativitat no s'emporti més oportunitats ni més temps del que ja s'ha endut.

Les persones que sempre els hi han dit que no poden o no s'han sentit recolzades pels que creia que eren els pilars fonamentals de la seva vida els costa molt veure's a sí mateixos com a persones vàlides per realitzar una nova tasca, per assolir una nova responsabilitat i això els paralitza i els esgota, ja que és una lluita constant entre el voler i el no atrevir-se, mentres la teva voluntat i les teves ganes volen fer mil coses el teu cap s'encarrega de buscar tots els aspectes negatius que l'envolten, et fa entrar en pànic i mantenir-te en la zona de confort.

I avui, per començar a fer fora aquests fantasmes que m'ofeguen, vull escriure aquestes linies. Jo, timidament, he anat trampejant, he anat fent saltironets per contradir a tot el meu pesimisme, no quedar-me en una zona de confort i crèixer com a persona. A pesar d'això, encara pesen molt les actituds que formaven part del meu cercle més immediat, tot i veient-los de lluny. Encara tinc pors absurdes i desconfiança envers les meves aptituds. He progressat perque totes les persones que he conegut fora d'aquest petit cercle de negativitat m'han fet veure que segurament sóc més útil i capaç del que m'havien fet creure. Però la qúestió és, com veure't capaç i com acabar de creure en tu mateix? Aquest, amics meus, és un trajecte complicat del qual no em penso baixar encara que es faci llarg. Perque si una cosa va amb mi, és el no rendir-me.

Recordar-te que el major fracàs és i serà no intentar-ho

I avui t'escric per recordar-te en un futur, per dir-te que no et rendeixis quan estiguis desmoralitzada i quan la llàgrima estigui a punt de caure dels teus ulls, t'escric per fer-te saber que la lluita diària és la raó, l'impuls que et fa avançar i trobar un camí millor o fins i tot trobar el teu camí que a hores d'ara potser no tens molt clar. N'hi ha que diuen que es pot viure sense preocupacions, vivint el dia a dia amb més intensitat, amb més valentia i sense pors, aquelles que et roben la mobilitat i t'impedeixen saborejar la victòria o experimentar el fracàs. Potser costa de concebre una persona despreocupada ja que per les nostres venes hi flueix la sang amb molt intensitat, de la mateixa manera que corren pensaments pel teu cap i que crees sentiments i lligams amb moltes de les persones que es van creuant pel teu camí. Així doncs no sé fins a quin punt podries eliminar per complet les preocupacions que et fan tenir alts i baixos, en qualsevol cas, mai hauries de deixar que les preocupacions s'apoderin dels teus dies o deixar que una por esborri mil somriures. En definitiva, no hauries de permetre mai deixar que alguna cosa que creus incontrolable domini la teva vida, perque com bé he dit, la teva vida és teva i per tant l'has de viure com més t'agradaria. I quina estúpida mania això de comparar-te amb algú cada dia, algú que creus que és superior a tu, algú que et serveixi d'excusa per posar-lo d'exemple i torturar-te creien-te i inventan-te que fa coses que tu ni podries somiar. Però t'oblides que aquell algún dia va tenir la mateixa por que tu, algún dia es va preguntar si ell en seria en capaç, per que, com bé saps, ningú neix sent enginyer, infermer, o sabent parlar tres idiomes, però aquest algú va mirar a la cara als seus temors enfronant-se amb el fracàs, i si algún dia el va conèixer, va aprofitar-lo per ser més fort i aprendre de l'experiència. No oblidis mai que tota persona pot aconseguir el que es proposi i si no arriba al resultat final, sempre tindrà petites victòries aconseguides durant el trajecte. Rendir-te no entra en el teu vocabulari, és per això que a vegades no entenc perque et deixes portar per les pors o les falses autoconviccions de tu mateixa que et fan estar paral·litzada sense donar-te la oportunitat de crèixer com a persona. Mires enrere i a pesar d'aquestes pors, veus que mai has parat però res és suficient per valorar-te com a tal. Per això t'escric, perque et conec i sé que pots arribar a ser molt forta quan t'ho proposes, sé que en moltes ocasions i a pesar de les pors i el passat/present que t'ofega sempre has volgut intentar coses que creies fora del teu abast, i no t'ha sortit tant malament, oi? i doncs, a que esperes per saltar, per trobar el teu camí, per provar realment coses que si que estàn al teu abast encara que tu creguis que et queden grans o que no ets prou llesta per portar-ho a terme. A la vida no es guanya res si no t'arrisques, perque el NO és un nou aprenentatge i el fracàs és no intentar-ho. Que ja ho diem els catalans "QUI NO ARRISCA NO PISCA"

Naufragi

A vegades et sents com un nàufrag al mig del mar, el qual navega amb una barca improvitzada, sense cap destí en concret, sense mapes ni guía, només amb l'aigua i amb el desig que cap mal temporal et faci caure d'aquesta i et quedis en l'intent de trobar terra ferma. És difícil d'esbrinar quina és la terra estable i desitjada si mai l'has pogut trepitjar, si mai l'has tocat amb les teves pròpies mans, si només n'has sentit a parlar i t'ha sonat com aquella cançó que et poses en les teves hores baixes per trobar una espurna de llum dins la teva foscor. A vegades desitjaries escapar, tornar a nèixer i poder triar viure en terra ferma, on l'amor i el recolçament regnin per sobre de tota hipocresia, egoísmes i rius plens de sang freda. En alta mar es viuen dies en calma i dies de temporal, es viuen dies que el sol enlluerna cada petita onada i crea una aigua gairebé cristalina i amb el seu emmirallament et dibuixa un raig d'esperança en aquest naufràgi que sembla que no tingui fi. L'esperança que et recorda que tot i viatjar sobre quatre troncs inestables sempre t'apareixerà una mà estimada per ajudar-te a reconstruir la teva barca o per oferir-te viatjar sobre el seu vaixell i així tenir la companyia desitjada, l'amor i l'efecte que tant t'ha faltat en aquest llarg naufràgi.

I com explicar que durant aquest viatge es pugui conèixer l'amor, l'esperança, la voluntat, l'amistat i es pugui duplicar la qualitat de vida lluny de les teves arrels al bell mig de l'oceà. I com es pot assimilar que en mig d'un mar ple de dubtes, de grans qüestions es pugui trobar part de l'estabilitat dins aquesta odiosa inestabilitat que et fa dubtar fins i tot de la teva persona.

A vegades, i potser massa sovint, no saps com continuar perque no trobes el recolçament necessàri i et sents dèbil per seguir remant. Però a vegades, i molt sovint, reconec que en aquest naufràgi un no hi viatja sol i s'hi pot trobar la millor de les companyies, la qual t'omplirà de força per poder seguir remant a quatre mans.

Un rol divertit, important i productiu

És un company, un amic, el teu protector o fins i tot el teu àngel de la guàrdia. És aquell que t'agafava de la mà quan tot just havies après a fer dues passes, aquell que t'ha salvat de tantes situacions familiars. Tot just és aquell amb el qual jugaves a pilota o a fet i amagar, aquell que t'emprenyava però no per això t'estimava menys. És el mateix que et regalava juguines o et portava al cinema, aquell que et feia enfadar però que en el fons t'agradava i ho tobaves divertit. I és la persona que t'ha inculcat valors i t'ha ensenyat a volar, a ser lliure i a lluitar. Aquest mateix que vint anys després encara segueix dien-te, tot i ser la única que té, neboda favorita quan ja has entès el significat. És amb el que jugaves de petita i amb el que avui pots conversar de tot i de res amb unes copes sobre la taula.  És, per suposat, aquell que a pesar de distàncies hi pots comptar i que amb un toc d'experiències et donarà un cop de mà. El mateix que estarà disponible per escoltar-te, comprendre't i donar-te bons consells. 

I tot això és el que em ve a la memòria ara que visc aquesta experiència com a espectadora d'una història similar però amb uns altres protagonistes. I em venen al cap mil històries i envejo aquest rol, perque és divertit, a la vegada que important i productiu. I no ho valorem de petits però de grans entenem el lloc que ha estat ocupant a la teva vida tot aquest temps. I no tothom té un tiet, i no tots són iguals, però només qui tingui un de bo entendrà tot el que signifiquen aquestes paraules, el que significa que tots coneguin el teu amb un article determinat, aparentant l'únic que existeix en el planeta. De fet l'únic que voldries i vols tenir.

Autoestima, aliada o enemiga

A vegades tenim la sensació de dominar la nostra vida, de ser amos i senyors de cada pas que fem i de tot el que diem però no ens adonem que hi ha alguna cosa més enllà de la teva persona, una cosa molt dificil de controlar i que predetermina els teus passos, que t'empeny a fer petits i grans salts sense barreres ni limitacions mentals, que t'agafa de la mà i et fa creure que allò que trepitges és terra ferma i que si no ho és, només hi perdràs una sabata però seguiràs caminant. O pel contrari, et posa una barrera allà on tu hi seguiries marcant el camí, allà on tu hi voldries marcar la diferència, allà on en el teu món utòpic series capaç de fer-ho gairebé tot. I et pica a la porta en el precís instant en que estàs a punt de sortir, i ho fa per recordar-te que no en seràs capaç,que no ets prou vàlid, i ho diu amb tanta convicció que te la creus, i arribes a estar convençut que ho diu per protegir-te perque no en surtis ferit. La mateixa que et limita el camí, i ho fa com la dictadora dels teus sentiments, aquella que sentencia les teves capacitats, els teus moviments i els teus coneixements, aquella que apareix a les teves converses amb el teu jo interior i talla amb un cop sec la cinta de rodatge de la teva imaginació, la talla i n'enganxa una de nova en la que tu ja no n'ets el protagonista perque algú, el qual que et fa creure que és millor que tu, ocupa el teu lloc, et substitueix amb un somriure gairebé fulminant. Però arriba el dia que et canses de tenir una veu dia si i dia també repetint insistent que no ets ni seràs capaç de fer-ho ni de triomfar a la vida, que seràs incapaç d'assolir tots aquells objectius que t'has imaginat juntament amb el teu coixí, el teu fidel company de nit, de llàgrimes, de viatge sense sortir de les quatre parets. Tot allò que has imaginat fer si sabessis com convèncer la teva enemiga en aliada, en amiga que porti el teu nom, el teu cos i el teu cor i que et faci forta per poder fer del teu món utòpic realitats del dia a dia.

Comença la partida

A vegades mirem la vida com si no fós el nostre terreny de joc, com si fóssim una peça descol locada esperant el nostre torn que no arriba mai. Però arriba un dia que et canses d'esperar que algú tiri els daus per tu, llavors és quan te n'adones que cal omplir-se de valentia i moure fitxa afrontant la remor que has deixat enrere, aquella que segueix impedint que progressis amb rapidesa. I és llavors quan comença la partida, la teva partida. I ho faràs amb molta por, perque així t'han educat, i pensaràs que no ho fas bé o que no en seràs capaç i això et tirarà dos passos enrere per cada un que faràs. I recauràs pensant en aquells monstres del passat que has intentat oblidar, però tornaràn i ho faràn amb força com cada vegada que, sense avisar piquen a la porta dels teus sentiments i et fan plorar i la teva por augmentarà. Però després d'una llarga, o no tant llarga nit de mullar el coixí, pensaràs en aquell rostre que et dona tanta vida, aquell que et dona tanta força quan més la necessites. T'apareixerà per fer-te recordar totes les victòries que has aconseguit, per fer-te entendre que res ni ningú t'ha fet parar i que a pesar de la teva por sempre has tirat endevant, passet a passet, sense pressa però sense pausa, discreta però eficient. I en aquest moment tornaràn a pesar més les teves virtuds que els teus defectes. I és en aquest moment que has de procurar quedar-te i no tornar a ser dèbil en front les pors del present i del passat. No sabràs com alliberar el pes del teu passat però no t'hi pots quedar en ell. Qui es lamenta el seu present mirant només el seu passat, el fracàs el té atrapat. El passat és un aprenentatge pel present i el futur, per crèixer i ser més fort tot i que no sempre la teva ment ho vulgui veure així. Tenir por és sa i ens ajuda a ser realistes, però mai hem de deixar que les pors controlin les nostres vides. A vegades es necessita temps per saber dominar i gestionar la por, però estic segura que es pot acabar aconseguint.