No podem triar el moment, ni tampoc quan de temps ho podem retenir. No ens podem preparar ni tampoc prevenir del dolor que haurem de suportar. Només ens toca esperar l'hora i el dia exactes per ser conscients de com de gran pot ser el buit que deixa algú proper quan se'n va. Algú que pren el camí de no retorn. I què passa amb els que quedem amb els peus a aquesta terra contaminada i seguim respirant aquest aire tòxic? Què passa dins nostre quan tot s'acaba, quan ha arribat el final dels seus dies, quan ha agafat el seu últim alè per prendre el vol cap al no res o cap a un lloc millor. No ho sabem expressar, no ho sabem explicar i comença a jugar la partida l'inconscient, el qual ens fa tenir present el seu cos, ens fa veure que res ha canviat, que tornaràs a tastar els seus macarrons o faràs amb ella un cafetó. Però de cop desperta del seu somni més profund la part conscient que ens fa tocar de peus a terra, que ens ensenya a conviure amb l'absència i a mantenir viu el record que ens portarà a explicar amb un somriure tot el conviscut, aquest conscient que fa que sentim un cop fort dins el cor, on encara ella segueix respirant, segueix gaudint de la seva vida, amb les seves manies i la seva molt seva manera de ser i de pensar, amb el seu toc personal d'humor i la seva manera d'estimar. Com explicar tot el que et passa per dins quan una de les persones que han format part de la teva vida des de que formes part d'aquest món et falta. I et falta la seva manera de ser, el seu caràcter que la feia una persona única, que la feia molt seva però amb un cor immens, una persona que no entenia de modernitats, que es mirava als seus nets com si mai hagués passat el temps, com si encara fossin aquells nens innocents que ella havia de tenir cura, que patia quan els veia marxar lluny, sols o desabrigats. Aquests nets que tot i que no volien repetir l'immens plat que ella havia preparat se la miraven amb molt de carinyo, enyorant quan els anava a recollir a l'escola amb una pasta de xocolata o quan es mirava atentament el llibre de nadal que havien fet a l'escola. Enyorances que ara van acompanyades de llàgrimes per la teva eterna absència.
I no facis cas de qui només t'ha volgut per interès, de qui no sap estimar tot i que tu ho hagis fet amb tot el teu cor, sé que va fer mal la seva injustificada absència. Hi han persones tòxiques que no saben valorar el que tenen, ni tan sols quan ja ho han perdut. No et mereixies aquest despreci però qui t'estima va voler el millor per tu fins l'últim dia, fins el teu comiat i cada una de les seves, nostres llàgrimes van caure com pedres pesants directes al cor. Gràcies per tot el teu temps. T'estimo.
" Tu ja no hi ets i floriran les roses,
