sábado, 31 de agosto de 2013

El setembre tot ho sembra!

Avui no és un dia especial, ni tansols per marcar en el calendari. Avui s'acaba l'agost i amb ell se'n van mil aventures, un agost tranquil i remogut, apassionant a l'hora que indestecable. Deixem l'Agost que recordarem, que escriurem en una pàgina de les nostres vides. N'hi ha que han tingut sort i els hi ha bufat el vent a favor. N'hi ha que simplement han viscut la calor com qui viu el florejat de la primavera o el fred de l'hivern. Jo sóc de les afortunades, tot i que no poseeixo grans fortunes, tot i que he patit la calor intensa rere finestres velles, per res del món aïllants. Però poseeixo el que molts voldrien per ells. Les ganes de viure, poseeixo les ganes de somriure i de tirar endavant. Compto amb algú que em fa costat, que m'estima i que junts res és impossible. Perquè l'impossible per nosaltres és tot allò possible que triga més a fer-se realitat. Però amb esforç i amb ganes entrem al setembre, i començarem amb nous projectes, sempre amb la ment activa i amb ganes de començar el meu marketing personal. Ens podràn treure el pa de les mans però aquesta crisi no podrà amb les ganes de viure. Vivim en un país, desde diferents prespectives, sense futur. Però no ens permetem creure insignificants. Vivim en un territori petit, minúscul, sovint menyspreat internacionalment i segurament que per mèrits pròpis, però formem part d'un gran món ple d'oportunitats. Potser no dura gaire aquest optimisme, potser cauré en l'intent, però diuen que a base de pedres et pots construïr un monument, un palau, o la teva història sent més fort que mai! Ningú et salvarà si no et salves tu mateix!

viernes, 9 de agosto de 2013

Tu i les circumstàncies. Però finalment Tu!

A vegades ignorem la importància de cuidar les persones que ens marquen, que ens fan costat, que ens fan un lloc a la seva vida. A vegades simplement donem per sentat que hi seràn per sempre i per això no les mirem als ulls ni els parlem amb delicadesa. No apreciem els valors que ens aporten cada relació humana, simplement mirem, assumim i continuem com si res. Però te n'adones que no ets una persona individual, ets única per les circumstàncies, per aquell consell que et va donar un vell amic, per aquell gest no material que va tenir la teva mare, pel somriure d'aquella persona en la que heu construit una història. No ets tu, és el context, les circumstàncies que t'envolten, de la manera que les assimiles, de la manera que fas productiva una conversa. És la manera que reps, personalitzes i poses en pràctica. Tot allò que reps i adaptes per fer possibles els teus somnis, les teves il·lusions. Perque ben mirat, si que ets tu, bé, tu i la circumstàncies, però sense la teva manera no ho hauries fet únic i teu. I això que has fet teu algú altre ho modificarà i ho personalitzarà. I així és. Ho confessaré. M'apassionen les persones amb iniciativa, admiro els que busquen insistents, els que s'equivoquen i tornen a insistir, admiro les persones que canalitzen els factors externs i insignificants per fer-hi alguna cosa altament productiva. Però no només m'apassionen, si només fos això m'hauria enterrat en la meva hipocresia, és aprendre i aplicar-ho. El que és important de debo és sentir curiositat. La curiositat, els somnis, les ambicions són el nostre motor per sentir-nos realitzat. I per això és important escoltar i apreciar, tenir en compte cada opinió, cada gest.

jueves, 2 de mayo de 2013

Relacions Interpersonals.

Avui m'he trobat davant d'un paper amb ganes però sense saber el què. Vull expressar en paraules tot allò que no es pot explicar. Començaré pel principi errant i rebuscant el mot adequat. Perdoneu la meva estupidesa, ningú m'ha ensenyat com agafar el bolígraf i pensar amb les mans. Però ho intentaré, i amb l'intent desitjo que l'expressió dels meus sentiments quedin emmirellats en aquest text. Va començar un dia, bé, va ser progressiu. No van ser els dies els que van aconseguir aquest canvi, si no les persones que els acompanyaven. Però no acompanyaven als dies, m'acompanyaven a mi. Vaig aprendre a somriure, a mirar als ulls i a situar-me al nivell dels altres. Però no, no va ser exactament així. Vaig ser jo que em vaig descobrir mostrant el millor de mi. Va ser per mi que vaig aprendre a somriure. Però jo sola no vaig poder, em van empenyer en aquell camp de flors de primavera. I aqui em quedo, en l'estació més simpàtica de totes. Aquí em quedo al costat d'aquells que m'han donat l'empenta per ser jo i no una altra la que expresso dia a dia en cada paraula i en cada gest. Aquestes
persones gràcies a les quals puc dir que un dia vaig aprendre a desconfiar de la confiança, i a confiar en desconfiar. De la mateixa manera que vaig entendre que estimar allò estimat, és aprendre a estimar. Que oblidant el record només recordes allò que no pots oblidar. Que somiant el passat avui recordo que somiava el que ja tinc al meu costat. Però que burra que sóc al dir que oblidar el record és recordar l'oblid quan d'oblidar ja no puc ni vull allò que m'ha fet gran en el camí. A aquells que per situar-me a aquí han volgut compartir i estimar amb mi. Aquells que, pot ser no hi seràn per sempre, el sempre és una paraula massa complexa i relativa. Però si aquells que restaràn en mi, per ensenyar-me el que desconeixia: jo.
No tot es redueix en una persona, conèixer i entendre als qui t'obren la porta al seu món et fa crèixer, madurar, estimar, aprendre i respectar. T'aportaràn coses essencials o coses superficials, viuràs les relacions humanes amb més o menys intensitat però de totes alguna cosa n'aprendràs. La última cosa que he après, o que m'han ensenyat, és a no quedar-me sense conèixer a aquell que per alguna absurda raó superficial, odies, ja que facilment pot ser que porti una de les claus de la teva felicitat. Vaig aprendre a somriure, i ara no puc deixar de fer-ho a aquells que m'ho van ensenyar, en són pocs, però són bons.

lunes, 22 de abril de 2013

La Princesa del s.XXI

Explica la vella i bella llegenda que un tal Jordi, el cavaller muntat dalt d'un cavall amb una espasa a la mà, va salvar la princesa d'un drac amb foc als ullals. Sant Jordi va agafar una rosa que va florir de la sang del drac i li va obsequiar a la bonica princesa.
El 23 d'abril és una de les festes més boniques que tenim a Catalunya però cal que l'explotem tant?
Jo no demano rams de roses amb figures de dracs i sants jordis, jo no demano que em vingui un cavaller i es jugui la vida per a mi. La princesa del s.XXI demana que darrere aquella rosa hi hagin uns ulls enamorats. No cal que siguin d'amor passional, ni d'amor per tota la vida. L'amor és un sentiment complex: "L'amor és un gran afecte cap a altres persones, objectes o éssers. Segons la intensitat i l'objectiu del sentiment" (amor d'amics o amistat, amor filial, maternal o qualsevol que es dóna entre membres de la mateixa familiaamor cap a les coses, llocs, animals...amor cap a una idea, amor de parella). Tot i que quan parlem d'amor el primer que ens ve al cap és el de parella, ja que és el sentiment que es viu amb més intensitat, tots són igual d'importants ja que t'aporten coses força diferents. I en aqui està la grandesa de sentir amor pels demés. I en aqui està la grandesa de poder regalar una rosa a la parella, a l'amiga, a una mare, una cosina, a un animalet. O, per tradició, regalar un llibre a la parella, a l'amic, al germà...

Però sincerament, sant Jordi està molt bé, però no deixa de ser un dia assenyalat d'un noi que va salvar a una noia de la burgesia. I perquè no em poden salvar a mi un vint-i-cinc de juliol? o un dos de setembre? Estimar cada dia a aquells que sents algun tipus d'amor, mimar-los, escoltar-los i fer-los sentir acompanyats és una gran mostra d'amor que molt poques vegades tenim en compte i són les mostres que l'ésser humà més necessita i sovint, menys rep. I ja que estem de confessions, la rosa està molt bé per la tradició i perque moltes noies se senten boniques amb una rosa a la mà, però jo prefereixo que em regalin una bona lectura o millor encara, un simple petó sincer, una abraçada, una simple mirada de complicitat, una conversa que et faci somriure. A vegades ens equivoquem en pensar que les coses materials sense cap sentit són el més important però al cap i a la fi el que ens fa persones estimades és l'efecte que reps i et retornen les persones que estimes i has mimat.

Per Sant Jordi una rosa a cada flor del vostre jardí, i la resta dels dies a regar-les per a que no morin!








miércoles, 17 de abril de 2013

Viure dormint *


A vegades les paraules no són l'expressió de l'ànima ni el reflex del patiment, no són ni la tercera part d'un físic ple de complexes, un cos que viu sota la pressió i la foscor d'una nit sense estrelles i sense fanals. A vegades tancar els ulls no és simbol de no veure-hi res, és el que se'n diu, somiar, evadir-te de tots els mals que t'envolten, d'ofegar les teves pors imaginant el teu desig i fugint del teu present. I és així quan un veu més fosc en quan més oberts té els ulls, quan observa el seu entorn i veu la manca de tantes coses fonamentals per la que tothom necessita recolzar-s'hi, quan un veu que més enllà dels seus peus no hi ha res més que un terra inestable, d'un futur i un present incert, de molta por, i molta frustració. I és així quan necessites escapar, oblidar-ho tot durant un temps, de ser per fi capaç d'aconseguir tot allò que t'ha mancat, de ser i sentir-te capaç i valorat, de crèixer com a persona, obrir nous camins cap a una llibertat i una plenitud personal. Ganes de desconectar, i d'estar amb tu!

Març de 2011

miércoles, 3 de abril de 2013

Somnis de lluna


Avui sé que el cel és ple d'estrelles que s'emmirallen en una mar en calma. Aquella en la que un dia bufava el vent de ponent arrassant amb tota l'arena d'aquella platja. I la lluna em somriu, m'explica a les nits en vetlla que avui ha somiat amb el paradís, aquell paradís que l'Alquimista va cercar al final del seu camí. El que per fi va entendre que la fortuna no és tenir una caixa amagada sota les pedres del pati de casa, que no cal recorrer deserts plens de miratges ni camins plens de roques. El mateix que va aprendre a valorar el que és realment important. I no cal fer un gran viatge, només cal estirar la mà per saber qui te l'agafa. Per saber a qui mereix ser enlluernat amb el millor dels teus somriures.

jueves, 7 de marzo de 2013

Ets única!

Durant segles s'ha maltractat i menyspreat la dona, se l'ha tractat com un objecte predestinat a servir i a no poder sortir del limit d'actuació establert. Però ella mai s'ha rendit, ha volgut volar i ser lliure. Al segle XVIII aconseguí a França la Declaració del dret de la Dona que pretenia inculcar el canvi de mentalitat a tota la població respecte a aquest gènere. I és cert que l'evolució ha estat lenta i costosa, però ha estat constant, sense rendicions. Això ha fet que ara tinguem dones estudiants i treballadores, dones metgesses, cientifiques, biologues, periodistes, politiques, sociologues, administratives. Recordar qui som i com hem arribat fins aqui ens ajudarà a posar els peus a terra cada dia fent sentir les nostres passes i fent saber a tothom que som capaces de menjar-nos el món. No volem la igualtat, lluitem per la paritat entre generes i sabem que això és el resultat d'un treball diari. Recorda:

1. El dia 8 de març és el teu dia, però fes que no sigui l'únic
2. Al 8 de març estaras en boca de tots, però només depèn de tu que et valorin cada dia
3. Aprofita els 365 dies de l'any per fer-te valer tal i com et mereixes
4. Quan somrius ets única
5. Ningú et donarà res que tu no hagis treballat


Feliç dia de la Dona.

sábado, 2 de marzo de 2013

La vida que t'envolta, tu


En ocasions necessites aturar-te, parar els teus passos i sentar-te a reflexionar. Aquestes ocasions en que necessites borrar del teu diccionari personal i viciós paraules com rutina, rellotge, negativitat i autodestrucció. En aquell precís instant en el que tens ganes de tancar els ulls i submergir-te en tu mateix, en reviure't, reconstruir-te i redescobrir-te. Tornar a conèixer aquella persona que conviu amb tu desde que vas nèixer, la mateixa que t'ha vist o sentit plorar i somriure. Aquesta que ha viscut els teus amors i desamors, els teus triomfs i fracassos. La mateixa que un dia vas perdre de vista, que inconscientment vas maltractar, la mateixa que a pesar de tot sempre ha seguit dins teu, copian-te pas a pas la teva existència. I és dificil valorar cada dia tots els esforços i les voluntats, apreciar les petites coses que ens marca la personalitat, a vegades ens oblidem que som nosaltres mateixos els que convivim amb el nostre jo. I ens entestem a dissimular, a pensar que estant bé amb els altres ja ho tenim tot aconseguit, i no és així. Un mateix és el més important que té a la seva vida. I per què ens entestem a oblidar-nos, a deixar-nos tancats en un calaix. Arribat a aquest punt és hora de definir-nos. Preguntem-nos que volem, que n'esperem d'aquesta vida, i el més important, que n'esperem de nosaltres mateixos i quan estem disposats a arriscar i invertir per les nostres ambicions i objectius. Però hem de tenir clar quins són els nostres reptes, les nostres sanes obsessions. Això, per a mi, és la tasca més dificil que em puc plantejar en aquest moment. Sabem que som capaços de fer el que ens proposem, que som imparables quan ens hi posem, quan reconeixem que no caminem sols i que nosaltres mateixos som el millor company d'equipatge que podem dur. Aconseguirem tot el que ens proposem quan tinguem clar qui som i cap a on anem.