Ens vam trobar a la gran ciutat, a ple hivern. Tu anaves amb pantalons curts, jo tremolava dels nervis, o potser de fred. No t'havia vist desde aquell dia, però ja havia descobert algun dels teus secrets, hàbits, i fins i tot algún dels teus sentiments.
No ens calia córrer, ens agradava parlar, riure, passar estones plegats. Segurament les mirades que ens podien contemplar veien dos adoscents amb molta vida per endavant filtrejant pels carrers de Barcelona. Però per nosaltres només eren dies de desconnexió, rient com dos amics que inconscientment començaven alguna cosa especial, alguna cosa que marcaria les seves vides per sempre.
Just avui, però nou anys enrere vam decidir mesclar els dos mons, vam comprendre que potser complementant-nos, aquesta vida seria més senzilla. Un petó, segurament el que més recordaré de la meva vida. No va ser el millor ni potser en el millor lloc, però va ser, del cert, el més especial.
- Ho intentem? Endavant! Ens vam dir.
Ens hem estimat a distància, tot i que sabiem que seria difícil, que no ens podriem veure tant com voldriem. Hem patit, hem lluitat, hem viscut adversitat, hem rigut i a pesar que el camí no ha estat fàcil, mai hem dubtat del que som, del que volem ser. Mai em perdut la il·lusió que ens porta a celebrar anys d'una vida compartida!
Avui que fa nou anys que vam decidir ser amics i amants, que vam comprometre de no fallar-nos. Avui seguim caminant de la mà amb molt d'orgull d'història, de la nostra història!
T'estimo!
