Salvem el dèficit

Salvem el dèficit, com aquell que diu “seguimos al lider”, i hipnòtics amb aquestes paraules mirem i empassem, mirem i empassem, i encara que fem un esforç per desvincular-nos-en sempre queda en fum, en el no res per que, desenganyem-nos, el dèficit, el dèficit és el més important!!. I que estúpids varem ser al comprar vivendes quan se’ns deia, “compreu, compreu i gasteu que la casa és gran” mentre d’amagades, mentre a la intimitat entre banquers i politics hi corrien diners amunt i avall i d’alguns que es perdien misteriosament pel camí, i tots ens deixàvem seduir per les paraules i el ball del moment, però ara que ens queda?, aquella bella s’ha convertit en bèstia, la bestia anomenada Crisi. Oh! la Crisi, com enyoro els teus dolços anys quan ens cegaves amb la teva bellesa exterior, quan ens amagaves que dins teu s’hi cuinava el plat més amarg. Per que tu i els teus còmplices sabíeu que aquella bonica història no podia durar gaire més. Oh que bé, cantàvem al 2010 els catalans quan per fi podíem tornar a triar amb qui casar-nos durant 4 anys, i Oh que bé quan sentíem aquell homenet fent un cant al canvi amb il·lusió, el canvi que ens trauria a tots, suposadament, del pou; i que bé sonava abans de casar-nos, fins i tot hi ha molta gent que vares seduir, i enamorar. I tu ens enganyaves, posant les culpes al nostre ex, anomenat Tripartit, i ens feies creur

e que això canviaria, que tot seria millor a partir d’ara. Però ja diu aquell lema de “te casaste la cagaste” i així va anar, no va passar ni un mes que vares començar a tractar-nos com a brossa, a deixar-nos al llit per les nits i anar-te’n amb el tal Dèficit, Oh!, i els amants no són fàcils no, a vegades poden ser molt exigents. I et va demanar que agafessis les tisores i ens tallessis el coll, perquè no ho has fet encara?. I dius que et demana diners, i que te’ls fa treure de les nostres butxaques a base de vendre i ferir la nostra integritat social, la nostra alegria i benestar. I tu com si res li fas cas, i només mires el benefici de tu i dels teus, dels teus amics que duen maleta i americana d’aquells amb qui freqüentes i que no em canso de repetir-te que son mala influència, els teus amics que mai han sabut que és viure sense arribar a final de mes. Però et miro, i no m’acabo de creure les paraules que em dius, això que dius que fas per millorar la nostra relació. I no em crec que per desfer-nos de l’ovella negre de la família, d’aquella cosina, la Crisi, haguem de pujar taxes de transport, i de universitats, i tampoc em crec que haguem de tocar la nostra sanitat i fer un copagament, ni menys ara que algun dels teus fills no s’ho poden pagar. Crec que ja va sent hora que plantis cara al teu cap, anomenat Sistema Financer, i que junt els teus companys de feina d’aquí i de les sucursals d’arreu del món feu pagar tota la vida que ens han anat consumint poc a poc. Però sincerament, tampoc em crec les teves falses paraules de que això ho fas per que t’ho exigeix el teu cap, per que saps de bon tros que tu sempre has pensat així, que nosaltres només som la família pobre i humil que tractes d’enganyar quan necessites alguna cosa i després te n’oblides fins al cap de 4 anys. I mentre et donem la nostra confiança tu ens la fots per l’esquena i ara ja, ni dissimules. Tu i els teus “amiguets” sou uns descarats, m’agradarà veure si fas un pacte amb el diable amb el teu familiar de Madrid, si home si, aquell que ha utilitzat la mateixa arma que tu per seduir-nos, i fotre’ns després. I bé, aquí estem, sense poder-nos divorciar fins d’aquí uns anys, i sense poder dir una paraula mentre em fiques la mà a les meves butxaques i em prives de respirar, per que el matrimoni és així, t’asfixia, i a vegades no pots parlar, per que per molt que ho facis no t’escolten. I és així, quan t’ajuntes amb un pacte de 4 anys, res ni ningú pot aturar el més fort dels conjugues.