Avui sé que el cel és ple d'estrelles que s'emmirallen en una mar en calma. Aquella en la que un dia bufava el vent de ponent arrassant amb tota l'arena d'aquella platja. I la lluna em somriu, m'explica a les nits en vetlla que avui ha somiat amb el paradís, aquell paradís que l'Alquimista va cercar al final del seu camí. El que per fi va entendre que la fortuna no és tenir una caixa amagada sota les pedres del pati de casa, que no cal recorrer deserts plens de miratges ni camins plens de roques. El mateix que va aprendre a valorar el que és realment important. I no cal fer un gran viatge, només cal estirar la mà per saber qui te l'agafa. Per saber a qui mereix ser enlluernat amb el millor dels teus somriures.
No hay comentarios:
Publicar un comentario