Benestar social o Capitalisme?

Tinc una imatge confosa d'aquest estat del benestar que ens van retallant. Després d'una classe de Gestió Pública on la professora ens ha dit que el nostre estat del benestar és insostenible, que és un estat que es basa fonamentalment en explotar els altres països, i que la privatització és la solució, m'ha donat per reflexionar fins a quin punt arriba la imbecilitat humana. Si que és cert, i això ho coneixem tots encara que ens volguem tapar els ulls, que els països rics s'enriqueixen a base d'explotar els pobres, però no només estats, si no grans empreses privades. D'acord, privatitze-m'ho tot, però a quin preu? al preu d'explotar el doble, fins i tot el triple, als països del 3r món? al preu de separar més la distància entre clases en països rics, enriquint el més ric, i empobrint al més pobre? fer que sanitat i educació només estigui a l'abast d'uns quants? és això el que volem? I bé, molta gent s'omple la boca parlant de la insostenibilitat d'aquest sistema del benestar, bé, el benestar deixa de funcionar en quan els ciutadans els demanem de més. És a dir, l'egocentrisme i l'imbecilitat humana ens obliga a medir el nostre benestar en funció de quants mòbils o portàtils poseim, en quants cotxes o televisors, o xalets o en quanta bolleria industrial consumim, això és l'estat del benestar del privilegi, de l'abús del sistema o més ben dit, de la imbecilitat humana o capitalisme. I que passaria si en comptes d'abusar tant dels dos sistemes (capitalista i benestar) ens ocupessim de la consciència col·lectiva. I amb això no dic viure en la pobresa, simplement posseir el que necessitem, per exemple tenir un mòbil i no 5 i canviar-lo quan faci falta i no cada mig any, o tenir un ordinador per casa, si m'apures dos, i no 50. Potser si no abusessim del capitalisme, podriem pensar més en els països del 3r món, en disminuir la distància entre classes i arribar a un estat de benestar òptim per tots, inclós els països menys desenvolupats. És dificil aconseguir això ja que se'ns ha educat per consumir i per obtenir un nivell de benestar material individual i egocèntric, per tant, la base d'aquest desastre un cop més no és la insostenibilitat de l'estat del benestar si no la humanitat, l'abús, i l'educació.

Per últim dues coses que voldria apuntar, en primer lloc no podem posar al mateix sac els països d'europa i EEUU, la cobertura social no és ni de bon tros la mateixa, si parlem de benestar, EUA estaria en un llindar molt baix. Si, és un dels grans països capitalistes del món i més rics, però a quin preu? al de deixar al carrer i sense cobertura social a més de la meitat de la població i alimentar als més rics.

I per últim apuntar o posar sobre la taula la reflexió d'aquest model, la reflexió de l'educació social, i pensar que és el que volem i sobretot pensar si ja ha arribat el moment de donar un gir històric en aquest cercle viciós dels poderosos. De donar un cop d'efecte, posar de banda per un moment el poder monetàri, de posar èmfasi a les persones i no deixar-nos portar per aquest sistema consumista que ens consumeix a poc a poc.